Antis d’allegal la sociedá de consumu a Estremaúra a caberus del siegru passau, no se conecía nesta tierra otru celebramientu nesti tiempu que no hueran los Carvotis o Carvochis, la Carvotá, la Carvochá, la Borrajá, la Chaquetía, la Chiquitía, la Cachetía, la Moragá o Mogará, la Magosta, el Magostu, Magustu, Magüestu o Amagüestu i otras mentacionis. Tolos nombris estus —i algotrus— dan-si al costumbri de dil los críus piyendu polas casas frutus del tiempu i raferías, i alas juntanças delos paisanus pa manducal i trincal-si los proútus que cai esta epoca.

Estas mirindillas de caberus d’otubri i primerus de noviembri, regás con vinu de pitarra i aguardienti, encrúin castañas i billotas assás i sin assal, almendras, nuezis, higus passus, perus, peras, acendías, brembillus o gamboas, mairoñus, uvas i granás, i tamién se hazin ducis del tiempu comu la chaquetía o chiquitía —nombraus comu la mesma fiesta—, i sotrus comu las froris, las bollas, las roscas, los bollus de chicharrón, las perrunillas, las galletas rizas, los prestiñus, los buñuelus o biñuelus i la carni de brembillu. Si metemus un cachu nues drentu un higu, tenemus un casamientu, un casoriu o una voa… i essu sin cuental las presas, torresnus, choriçu brancu i colorau, chalchichas i tola chacina que tien la muestra cozina; sin olvial-mus d’otras carnis de corral o de puercu assás o guisás.
Cuyamenti, esti ritu bien assentau ena Uropa atlántica —comu l’Iberia de ponienti i las Islas Británicas— es la basi tradicional de que dimana el Halloween estauniensi. Halloween es un acortamientu de All Hallow’s Eve —o All Halloweds Evening Eve—, que quiel izil n’ingrés Víspira de tolos Santus i se celebra la nochi antis delos Tossantus crestianus del primeru de noviembri.

Los rehuíjus i los cantaris que s’endedican ala genti de patrás i alas ánimas siguin essistiendu n’Irlanda, Ingalaterra o los Estaus Uníus, peru velallí está más presenteru l’aspetu comercial i candongu con que las impresas i los estaus inreligiosus deslavan el sentíu primeru dela fiesta.
El naceru delos celebramientus i el seneficau dela fiesta es antigu i paganu, delos puebrus qu’abitavan otrora las tierras atlánticas antis del acristianamientu, i antovia de más patrás. El sentíu tradicional del assuntu es estacional: es despeí’l tiempu soleau i salual la caía delas ojas i la llegá del fríu i los sus espritus, cosa que traspolá ala vida umana mos acuerda los familiaris que ya no están con nogu. El sol i la calol, símbolus dela vida, dan passu alas nochis longas, los cielus anublaus i la tierra escura i úmida. Es corrienti d’acendel velas en recordança de pairis, mairis i agüelus que se huerun; qu’uguañu s’acolocan junta las retrataúras delos dehuntus queríus, estu ya pal día 2 de noviembri.

N’Estremaúra tamién es costumbri l’esvazial frutas reondas pa gastá-las de candela en pusiendu velas drentu, enque más que calabaças se gastan acendías, nabus o melonis, comu’l casu dela llamá calavera’l conqui d’El Montiju i sotrus puebrus.
Enos añus caberus se tien dispertau l’intrés pola escoltura tradicional en toa Uropa comu una contiesta que da la genti a una mundialidá desalmá, i damus suerti que pa estu los estremeñus no amus síu casu aparti. Paés qu’esteamus nun momentu dela estoria en que los puebrus andan ala precura del su passau i duna dentiá oi incompreta aspués de vel tragau con una moernura que ya no sabemus paóndi s’empunta. Entri que lo abrigüemus, no dimus a dexal que los muestrus sentiris los apairini la Coca-Cola 😉







Replica a El cantón estremeñu Cancelar la respuesta