Enas sociedais uropeas de gastaeru, el celebramientu moernu d’aquestas fechas apetalla enas mercas de comías, bebías i presentis. La fiesta de seneficau crestianu s’á envertíu nuna epoca en que los trebajaoris-compraoris, uguañu urbanitas las más delas vezis, mos juntamus cona familia i los amigus pa desfrutal delos jornalis con güenas comicandas. Las Navidais d’oi sonin un rehuíju familial dela edá del capital. Peru no hue sempri assina…

Enque solemus de relacional esta epoca cona nacencia de Cristu, en verdá las Navidais dimanan dunas fiestas mu antigas que celebravan lo mesmu los celtas que los romanus. Los costumbris dela España romana muarun enos tiempus caberus del Imperiu, i el sentíu primeru del assuntu hue pingandu-si d’esta dotrina.
Quandu la crestiandá s’estaló n’Uropa, el creu d’esta seta judía se mesturó conas creyencias provincias. Los creoris de Jesús, dispués d’analgal en Roma l’oficialidá dela su fé, acrestianarun celebramientus gentilis comu’l del Sol Envitu —Sol Invictus— o las Saturnalis —Saturnalia—, en que s’aponderava l’alongamientu delos días acontecíu cona llegá l’iviernu i se descansava conas vacancias d’andispués dela recoja.

Los crestianus primerus referían-si alos fielis dela religión dantis comu paganus —pueblerus, campurrus; de pagus, campu—, por sel los campusus los más creoris delos diosis antigus; o gentilis —pol costumbri d’associal-si en tribus o familias grandis llamás gentis—. Assinque, lo qu’oi poemus llamal paganía o gentilés, consestía nun haci de cultus, misterius i mitus deferentis que convivían entri ellus i ellus, i qu’estavan endedicaus alos acontecimientus naturalis, las estacionis, los astrus, la Tierra, los elimentus i los diosis que representavan arquitipus umanus i huerças dela naturaleza.
Los celtas, los romanus i otrus puebrus qu’abitarun en tiempu las tierras oi estremeñas mantuvun la erencia d’aquellas tradicionis, que munchus aspetus dellas puein-si almiral lo mesmu enas Navidais tradicionalis comu enas hormas moernas dimanás dela Uropa germánica, peru… qué es lo que senefica esta fiesta? Pos velaí una nacencia.
La Crestiandá trashormó munchus mitus solaris n’otrus relacionaus cona vida de Cristu. No es casolidá que l’Ilesia decediera d’escogel el 25 deziembri de fecha pala nacencia de Jesús —tres siegrus aspués d’espenal esti…—, pos essi velaí es el día en que los cregus de mu patrás reconocierun el sosticiu del iviernu. La estoria pagana izi qu’essi día el sol renaci —el Niñu Dio—, pos esmiença a alumbral más oras col passu delos mesis.
Entovia se mantienin n’Estremaúra espetus somerus del celebramientu crestianu comu sonin las representacionis del nacimientu de Cristu con figurinas qu’adornan casas i sitius púbricus, los cantaris conecíus comu villanciscus —destravessaus bastanti delos descantis laicus almericanus, más comercialis i inreligiosus— i l’acuía delos Reyis Magus d’Orienti pa trael regalus alos críus —de ca ves más sopuestus de Pai Navidá—. Assín i tó, otrus costumbris comu’l dil ala missa’l gallu, el hazel ayunu’l ventiquatru diziembri hata la cena o no comel carni en Nochigüena, andan encorujaus o despaicíus.

Enos tiempus últimus tien cuajau un canteu deferenti del que promovía l’Ilesia más ahincau nuna entrepetación natural dela fiesta. Velaí los adornus coloraus i doraus, l’arvu, los viejus barbúus que cain presentis, las estrellas, las luzis, velas, candelas i choscas; las coronas de ramas con frutus del tiempu, el roscón de Reyis o otrus biscochus aparentis i el comeeru de raferías, dulçainas i carni pa engordal i andal endonau palos días arrezíus.
Lo que dendilogu no á muau abondu es qu’estus sonin días pa estal cona familia i los amigus, tiempu pa reponel relacionis i hazel gavilla conos más allegaus. Días de hazel-si la lus 🙂








Deja un comentario